La defensa

Divendres va ser, finalment, la meua defensa de tesi doctoral. M'havien dit que intentés gaudir-la malgrat els nervis i vaig pensar que no era possible. Però ho vaig fer.
La defensa era a les dotze, però vaig arribar a la universitat un parell d'hores abans i les primeres persones que em vaig trobar en creuar la Gran Via van ser mons iaios, que havien vingut expressament del poble per veure'm. Al despatx, dos companys estaven reunits. Em vaig asseure sense intenció de fer res, però va sonar el telèfon. Em van dir que hi havia un problema greu amb l'aula que havíem reservat: l'havien reformat el dia abans i per utilitzar l'ordinador hauria de seure amb el tribunal (que de fet estava molt estret). Per sort, havia carregat el portàtil. A les 10.30 em vaig quedar a l'aula, vetllant el portàtil i sense poder-me'n moure. Cap a les onze van arribar els quatre iaios, mon pare, la família va anar fent-hi cap esglaonada. Ma germana i ma padrina, que també venien del poble. Ma cosina, que tenia exàmens. Ma mare, que havia recuperat unes hores de la feina la setmana abans i que no va poder-se quedar fins al veredicte. Ma tia, també des del poble. I J., és clar, nerviós.
I van arribar les amistats. Aleshores em va trucar la directora de tesi. RENFE anava amb retard i no hi seria fins a les dotze. Em va demanar que anés a buscar la presidenta del tribunal. Vaig donar les gràcies que els nervis m'haguessin donat un sospir aquell dia i vaig anar-la a buscar. J. es va quedar a vigilar-me les coses (l'ordinador, el discurs), la Noe em va portar el got de plàstic. Pel camí, més amics i al claustre hi havia un grupet que em va sorprendre: eren els meus amics i companys de la primera feina on havia treballat quan tot just feia tercer de carrera (hi vaig estar més de dos anys). Jo havia deixat la sala plena i quan vam tornar-hi no s'hi cabia. Els 53 seients de l'aula no van ser suficients (en sé la capacitat perquè unes setmanes abans vaig preguntar a consergeria si tenia prou capacitat). Els companys de departament, els professors, començaven a arribar. També el meu professor de català de l'escola. Una altra sorpresa entranyable: entre el públic, alumnes de fa tres anys, del curs passat i d'aquest i fins i tot una oient d'enguany de la Universitat de l'Experiència. Em va encantar que hi fossin. Hi havia persones dretes, vaig demanar més cadires, la porta es va quedar oberta perquè els que eren fora de l'aula seguint la defensa la sentissin. Una autèntica bogeria. No tothom s'hi va poder quedar.
Al final va arribar la directora i la resta del tribunal i vam començar. Va ser una sessió llarga i molt bonica, van dedicar molta atenció a la meua tesi, em van fer suggeriments que em seran molt útils, van valorar la recerca molt positivament, el públic va esclatar en un aplaudiment després del meu discurs (el protocol diu que s'ha d'esperar fins al veredicte). Gairebé tres hores més tard vam abandonar la sala perquè el tribunal deliberés.
Vam tornar a entrar i vaig saber que era doctora. Encabat, els aplaudiments, les felicitacions, els crits de doctora, la pressa per anar corrents al restaurant (el doctor convida a dinar els cinc membres del tribunal i la direcció de tesi) que havia reservat per a un quart d'hora abans, dinar en bona companyia, tornar a la facultat per trobar-me amb amics i comentar la jugada, tornar a casa (mons pares em van venir a buscar a l'estació per tornar-me a felicitar!), sopar amb els iaios a casa, la celebració familiar l'endemà de restaurant, migdiada a casa el J., el sopar amb els amics l'endemà (em van fer un regalet i tot!) i ahir... d'ahir no en recordo gairebé res. Que vaig preparar les preguntes d'examen dels meus alumnes. Que vaig dinar espaguetis. Pausa. Avui a mitja marxa un altre cop, per preparar classes. No estic cansada, però el ritme tranquil de les dues darreres setmanes, amb nervis, s'ha apoderat de mi. També una certa peresa, avui, a casa. Darrera setmana lectiva i ganes de festes de Nadal.

Moltes gràcies a tots els que vau ser-hi i als que em vau escriure abans i/o després per desitjar-me sort i per felicitar-me.

Comentaris