Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2012

Voluntaris per la llengua! Una aventura enregistrant-me

Aquests dies s'estan enregistrant voluntaris (parlants de les diferents varietats geogràfiques del català) per a una empresa americana que vol treballar amb el reconeixement de veu en mòbils intel·ligents. Jo hi he anat aquest matí, una sessío de tres hores, una i mitja dins i una i mitja fora sense moure'm (feia molt de fred i he acabat dient les frases i improvisant les escenes amb la veu tremolosa! La noia del meu costat he sentit que deia: us sap greu si les darreres frases les faig molt curtes?).

Ha estat molt més dur del que em pensava i la persona que m'ha atés no ha estat gaire simpàtica, era grunyona i no m'ha explicat gairebé res del funcionament del projecte, però quan acabava la part a l'exterior he sentit que un noi explicava a una altra voluntària que era important fer una entonació natural i bla, bla, bla (jo gravava i no hi he pogut parar gaire atenció, la meua responsable si em despistava o m'aturava abans de gravar per pensar mig segon s'e…

25 anys sense Foix

M'uneixo a la convocatòria de Raons que rimen per commemorar els 25 anys de la mort de J. V. Foix. Per recordar-lo he recuperat de l'oblit un treballet que vaig presentar a un concurs de la Generalitat quan tenia 17 anys (va ser molt especial per a mi i va ser premiat), en què havia de fer un article sobre J. V. Foix (1894-1987), Robert Gerard (1896-1992. Enguany m'he assabentat -i ofert una mica d'ajuda- que en preparen una edició) i Salvador Dalí (1904-1989). Us en copiaré un petit fragment:

Un altre problema amb què topen els avantguardistes és l'aparent antagonia entre Raó i Follia. Dalí no es cansa de repetir que les seves excentricitats no són l'obra d'un foll i J. V. Foix intenta convèncer-se que hi ha un límit entre ambdós conceptes. El fet que el surrealisme el porti a posar imaginació en tot el que veu comporta que determinades sensacions o paratges el traslladin mentalment a situacions i realitats diferents. Aleshores, en aquest trànsit, ha export…

I avui els taxis deixaran de ser negres

Imatge
I amb una mica de sort (per favor, per favor) tornaré a sentir català a l'avió.

Imatges

Imatge
Em deu sortir el cansament de tota l'estada o els nervis, però estic baldada, així que us deixo amb unes imatges d'ahir (les de la placeta que podia veure des de les finestres de la biblioteca) i de l'scone que m'he menjat avui gràcies al consell de S. És una menja típica d'Escòcia i es menja ara a tot el Regne Unit, sobretot pel te (era hora de dinar, però). No puc dir ni fava, però potser demà publicaré un apunt sobre com Dickens reflectia la diversitat d'accents dels anglesos a les seues obres o sobre com estava muntada l'exposició. Fins aviat! Demà és el darrer dia de l'estada: maletes, neteja del pis... Ja sabeu què m'espera.

Feliç any Dickens

Aquest és el web de les activitats de Dickens, em recorda el de l'any Maragall (2011). No me les perdré totes, demà he quedat amb S. per anar a veure l'exposició temporal que fa el Museu de Londres sobre Dickens i Londres!

El grat tigrat. I fi.

(Espero no haver-vos fet impacientar gaire):

   En sendemà al matí, quan la mare la va despertar a primera hora per anar a l’escola, va gemegar:
    - Una miqueta més, que encara tinc son!
    La mare va somriure: si ja parlava, és que tornava a tenir llengua! La recepta havia funcionat!

    Aquell dia, Núria va xerrar pels descosits i a la nit, tampoc no es va oblidar de deixar el bol del gat ple. A partir d’aquell dia serien bons amics i no li faria passar mai més gana.

     I vet aquí un gos, vet aquí un gat, vet aquí que aquest conte ja s’ha acabat!

La casa on es reunia el grup de Bloomsbury

Imatge
Entre els quals Virgina Wolf i Vanessa Bell. La placa no diu res de E. M. Forster, que és qui em va fer descobrir la dinàmica del grup de Bloomsbury. Un carreró molt anglès, de casetes baixes arrenglerades davant d'un parc molt paregut al de Russell Square (però completament deixat).Aquests dies m'allargo a veure allò que tenia pendent precisament perquè cau al costat dels llocs per on passo gairebé cada dia. Aquest carreró està just darrere del Warburg Institute i hi he anat justament avui, que plovia a bots i barrals i que se m'ha colat aigua a la sabata (se'm va foradar el cap de setmana passat). Per cert, vaig a arribar a penjar mai la fotografia de la casa on va estar T. S. Eliot?

Un diàleg

−Com està la xiqueta?
−Malament, molt malament; es pensen que la malaltia li ha afectat tot el sistema immunitari.
−Et quedaràs amb ella? Volia venir a la tarda, quan plegui del bufet; hi seràs?
−Sí, no em penso moure d’aquí. Si es desperta vull que sigui el primer a qui vegi i no la simpàtica de sa mare, perquè no et pots ni imaginar...
−Encara t’ho retrau, eh?
−I no la culpo, jo tampoc no m’ho puc traure del cap. Si aquell dia li hagués tocat a ella estar amb la Clàudia jo tampoc no li perdonaria. I pensar que si no hagués estat mirant aquell estúpid partit...
−Ep, ep! No et mortifiquis, tu, ara! Segur que Raquel ho acabarà entenent.
−No entén un rave, aquella! Si jo l’hagués anat a buscar a l’escola ara no en parlaríem.
−Però... què va agafar?
−No m’ho saben dir, no me’n saben dir res, ni si es despertarà ni res. Però jo no vull tornar a passar per tot això una altra vegada.
−Aquesta ja és la... Quantes en fan?
−La quarta. No, la cinquena; Raquel també la va haver d’ingressar un cop. Ella ra…

Temple

Imatge
Quan vaig en metro m'encurioseixen els noms de les parades, m'agafen ganes d'oblidar-me de la meua destinació final, de fer una parada i de baixar a veure què amaga el primer nom suggerent que llegeixo. No parlo de topònims misteriosos, sinó dels més simples. El mateix dia que vaig aterrar a Londres ara ja fa quatre mesos em va cridar l'atenció Mansion House, línia verda. M'intentava imaginar com seria la mansió que hi havia, però ara ja sé que es tracta de la casa de l'alcalde, un edifici monumental a la vora del banc de Londres. Més endavant no podia evitar pegar un bot al seient, tenia ganes de sortir al carrer a veure de quin monument es tractava. Sí, és el monument al gran incendi de Londres, aquella columna que si no la busques no la trobes, amb bona vista i 311 escales que no costen de pujar. I avui he decidit buscar on era el temple de l'estació de Temple, a la vora del riu, a prop de l'òpera. I l'he trobat, just davant de la cort de justíti…

Soliloqui

Tu, que mai no has fet una maleta, que en ta vida he vist que pleguessis uns pantalons, que planxessis una camisa, i ara em vols fer creure que a aquestes alçades n’has après? Que ha baixat un àngel i t’ha il•luminat el camí? Tants anys de “Laia, posa-m’hi tres jerseis, que a Lleida hi fa fred. Espavila’t, que si a les vuit el sopar no està em faràs fer tard”. Perquè és clar, la culpa sempre ha sigut de Laia, com que fer-te la maleta és la seua feina, com que en sendemà no s’havia d’aixecar aviat per anar al tros...


I ara el senyor s’ha tornat un sant i em torna a casa tot empolainat i amb els calçotets ben plegats dins de la maleta. I encara et penses que no me n’adonaré? Ha! Que no sóc jo qui et renta la roba, qui et sargeix els forats dels calcetins? O potser no en té prou a fer-te la maleta, que també t’ho ha de deixar tot net i polit, perquè arribis a ca teua i la teua dona no hagi de fer res de res! Seure i mirar-te, ben quieteta i a ratlla, que ja se n’ocuparà ella, de tot. La …

Notícies

El gat tigrat. 17

Imatge
Aquella nit, abans de gitar-se, Núria es va menjar una de les llengües que havia cuinat. Només una. Mentre se l’apropava a la boca li va parèixer que s’assemblava més que cap altra a una llengua humana. Va deixar un conill perquè el gat s’afartés i es va colgar entre els llençols.
P.S. La fotografia la vaig fer a la vall del Nil a Egipte i hagués estat més adequada que el dibuixet de les piràmides i el camell fetes al Paint per als episodis del pare a Egipte, però l'he trobat ara, barruntant les fotografies que tenia guardades al mòbil vell. Feia fotos de molt bona qualitat! I com que no les he portat mai a revelar encara les tinc a l'ordinador.




Mans a l'obra: més a prop de la independència? Som-hi!

Què s'ha de fer perquè Catalunya sigui independent: 3 passos clau per Ferran Resquejo


http://www.youtube.com/watch?v=Ct6YOlPBfCY&feature=player_embedded

Per als cagadubtes econòmics, fins i tot s'han fet càlculs de la repercussió real que tindria un boicot espanyol dels productes catalans (en cas que es produís i que fos molt significatiu) i de com realment no serien pèrdues si es mira el creixement de les finances catalanes:


http://www.youtube.com/watch?v=yk7PQ5UhOHM&feature=player_embedded.

Els dos vídeos són del portal AmbIndependecia.cat que us vaig dir l'altre dia.

Hi ha altres entrevistes interessants: què passaria amb l'Església catalana? I amb la internacionalització de la nostra cultura? Ho trobareu al web AmbIndepencia.cat. Encara queda (molta) feina per a fer si volem que les promeses del 2014 es facin realitat. Quants partits polítics intenten fer una campanya de sensibilització social com la que cal abans d'un referèndum com aquest?

David Hockney. A Bigger Picture a la Royal Academy of Arts

Imatge
Avui m'he aixecat molt tard (tot i que la veïna nova s'ha encarregat d'anar-me despertant tot el matí. Haurien de fer alguna cosa amb la porta del mig del passadís, la que tinc just al costat de la meua habitació, perquè fa un soroll estrepitós, sobretot si la deixes anar.

La meua primera idea quen m'he llevat era anar a Chiswick, no queda gaire lluny d'aquí, tot i que es considera els afores de Londres, zona 3, més o menys com quan estàvem a Greenwich. Però la Chiswick House, imitació de la Villa Rotonda de Palladio, està tancada tota la temporada, també per restauració, així que només podia accedir al parc, que tancava a les 4 (quan es fa fosc) i entre el fred, la pluja i els 30 min. de caminada des de l'estació de metro amb perill de perdre'm (com que queda fora del nucli de Londres no surt a cap dels mapes que tinc de la ciutat, tot i que me n'havia dibuixat un basant-me en els mapes del google!) he canviat d'idea i he fet cap al centre neuràlgi…

El gat tigrat 15 i 16

Ells l’ajudarien, però si volia tornar a parlar hauria de fer-ho totsola. Així doncs, la xiqueta va barrejar la mantega, el sucre i la vainilla en un bol. Va abocar-hi les clares d’ou que li allargava la mare i va anar remenant la mescla quan el pare hi va afegir farina. A poc a poc, la pasta va anar agafant consistència.

Quan va estar a punt, els pares la van ajudar a ficar-la dins d’una mànega de pastisseria i va esprémer-ne el contingut a una safata que havien muntat amb mantega. Mmm... Núria s’havia d’aguantar per no tastar-la, la boca se li feia aigua. Van ficar la safata dins del forn i van esperar que es cogués.

P.S. Dos episodis de regal per al cap de setmana! La veritat és que sense els dibuixets m'ha semblat que perdia molt la gràcia allargar l'espera... Així que aquí teniu unes quantes escenes de cuina a ca Núria. No acabo de dominar les lletres i formats d'aquest disseny nou...



El gat tigrat. 14

Imatge
El pare va tornar a casa molt carregat: a més de les maletes duia les bosses de la compra; havia anat al supermercat a comprar ous, mantega i vainilla. Núria se sabia de memòria totes les receptes de dolços que feien a casa, per això va endevinar les postres que cuinarien: llengües de gat! Núria no acabava d’entendre com les llengües de gat l’ajudarien a recuperar la pròpia llengua, però el pare li va dir que l’únic que havia de fer era seguir pas per pas la recepta que ja coneixia.


P.S. Ara ja coneixeu son pare! Si l'ordinador em deixa seguiré actualitzant!

Això s'acaba

I segueixo tenint les mateixes ganes de fer coses, de descobrir-ne de noves, de visitar museus i recórrer carrers que quan vaig arribar.

Com que ja havia estat moltes vegades a Londres, fora dels esdeveniments culturals de temporada i festivals diversos ja havia vist gairebé tot el que volia de la ciutat (tret, potser, de l'interior del Parlament: acomplit!). Em pensava que ja no podria sorprendre'm, que gaudiria de la vida d'una capital tan dinàmica com aquesta, però que les sorpreses les trobaria després d'un trajecte de tren. I no ha estat així. De fet Londres m'ha atrapat de tal manera que m'ha sobrat poc temps per buscar fora: l'excursió a Winchester, les dos visites a Oxford.

Ara tanco temes, m'acomiado de les persones que han fet més especial aquesta vivència i fins i tot em sap greu que no pugui sortir cada dia a fer una passejada (tot i que el temps no hi convida) i seguir embadalint-me davant de quadres, deixar-me empassar per remolins humans …

El gat tigrat 13. S'acosta el desenllaç

Com que no sabia què fer per a recuperar la llengua de Núria, va telefonar al pare, que d’animals en sabia un niu. El pare va riure en adonar-se que estava amoïnada per tan poca cosa; ell sabia com curar la menuda, aquella mateixa nit tornaria a tenir llengua, però havien de recordar-se d’alimentar bé el gat. La feina que havia de fer a Egipte ja l’havia acabada i al cap d’unes hores estarien junts una altra vegada.

Un web

Imatge
Aquest web promet.

http://ambindependencia.cat/.

El gat tigrat. 12

Imatge
A continuació, la mare va agafar el gat d’una estrebada i el va portar a ca la veterinària perquè se’l mirés. Només entrar a la consulta, la veterinària va obrir uns ulls com unes taronges.

- Què hi fa, vostè, amb un gat salvatge en braços? – li va dir la dona.

La mare li va explicar que era un regal que venia d’Egipte i que ella no ho sabia, que aquell gat fos salvatge.

Charles Dickens

Imatge
Dicken's House Museum.

Avui no volia sortir gaire estona, perquè cada vegada fa més fred i els peus es queixaven de la passejada d'ahir, però al final les coses han anat una mica diferent i he fet cap a les 4 a casa per a dinar! (Val a dir que tampoc no havia matinat gaire, m'he aixecat a les 10, com ahir i la línia blau marí anava molt malament).

He anat a Bloomsbury, que és el barri per on em moc més, però sempre recorro els mateixos carrers. Una vegada us vaig parlar de la plaça que veig quan vaig al Warburg, des de les finestres del segon pis. Hi ha una paradeta menuda on un home ven alguna cosa calenta per a menjar, no sembla un hotdog i té una tauleta de fusta amb només una cadira just davant de la parada. Tot i que és hivern i fa fred (almenys jo dins del W. solc patir una mica de fred) sempre hi ha algú assegut, bevent o menjant una cosa que no arribo a endevinar què és o llegint el diari. Un dia estava a la planta baixa amb l'ordinador i va sonar l'alarma d&…

El barri dels advocats

Imatge