Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2011

Aquesta és la cançó que vull que soni

el dia del meu aniversari, enguany:
http://www.youtube.com/watch?v=HdakJQth7Sw
Dels Manel, és clar.

P.S. Llàstima no haver-te-la pogut cantar dimarts.

El d_efecte barroc

Avui hem anat a l'exposició El d_efecte barroc del CCCB i, igual que ens va passar amb l'exposició dedicada a Cerdà al centre, hi hem trobat a faltar un discurs clar al darrere de les imatges i del material (en aquest cas, sobretot audiovisual i, és clar, més fàcil d'interpretar per al públic general que en el cas de Cerdà). Costa endevinar quins conceptes vol mostrar una exposició que tracta de temes tan abstractes com són els prejudicis i estereotips sobre les cultures, la imatge que una construcció nacional (cultural? estatal?) dóna, a través de l'estat i de les marques comercials, de les manifestacions esportives... a la resta del món. També m'ha faltat veure el paper de Catalunya en tot aquest entrellat. Si hi ha un procés hispanitzador que es fa més evident a partir del barroc, quin paper hi juga Catalunya? com li afecta? Perquè Barcelona és present al llarg de l'exposició i no sé si la manca de rol de Catalunya (tret d'una petita secció cap al final,…
Penso en aquelles torres que s'hi han alçat, la selva de gratacels i els altars literaris que s'han aixecat en honor seu, sobretot els altars, i em torna a parèixer inexpugnable, terrorífica, vertiginosa, com abans d'aventurar-m'hi. Li volia dedicar tantes paraules...!

Repte blogaire

Imatge
Avui he descobert un blog i un repte literari: http://iblama.blogspot.com/2011/02/repte-literari-una-imatge-i-mil.html. Ell deia el primer que em passés pel cap i ha estat això:

La cadiraNo és la primera vegada que passa i està convençut que tampoc no serà la darrera. Nil surt de casa remugant, sempre li toca fer-ho a ell i avui ha arribat cansat de l’escola, té gana i encara li queda acabar un exercici de matemàtiques. Però abans de sopar li fan anar a buscar la cadira, aquella cadirota de plàstic roig que ni el sol gosa descolorir, tant diferent de la resta, de fusta comprada a l’Ikea. És la cadira del iaio, que sempre l’oblida en llocs estranys. Nil se l’imagina sortint de casa a mig matí, potser mentre ell juga al pati, amb la cadira davall del braç, disposat a fer un bon tram de camí com el metge li ha aconsellat i a punt per a seure quan estigui baldat. El que no entén és per què sempre la troba entre la malesa, just darrere dels gronxadors, a dos passes de casa.

Torino

Imatge
A poc a poc el perfil de la ciutat viscuda es desdibuixa, cada nova experiència l'emmenudeix, la relativitza. Segueix formant part de mi, segueixo sent el que sóc perquè vaig ser-hi, potser fins i tot si persegueixo altres llocs, si busco altres horitzons és perquè un dia vaig ser-hi i ja no n'he partit mai. Ara fa tres anys que no hi camino i ja no tinc aquell impuls d'abocar-m'hi, de retrobar-m'hi. Els carrers s'han buidat de la gent que hi coneixia, altres viatgers hi han degut quedar atrapats. Vaig conèixer un poeta que només hi havia fet un viatge curt i se n'havia enamorat seguint les passes de Pavese. Aquell lloc de trobada en el record ens va unir, d'alguna manera. Això, i un amic comú. Ara han vingut altres ciutats, altres coneixences, altres estones de solitud plena, fèrtil, de retrobament i de descoberta d'un i de l'aliè. Sé que crèixer voldrà dir més dies, un percentatge més petit de temps que ella s'emporta, que altres es repart…

Reflexió lingüística

Aquests darrers dies, ara ja a Catalunya (per cert, no hem trobat entrades per a Pedra de tartera per a aquesta setmana, tot exhaurit, Pilar! Però ho seguirem intentant), he estat reflexionant, no per primera vegada, sobre el procés de normativització/d'estandardització lingüística, un dels aspectes que s'han de garantir per aconseguir la plena normalització lingüística. Ho destaco perquè moltes vegades només es pensa en la gran prioritat, en aquest cas difondre l'ús del català, que és un repte a l'àrea metropolitana de Barcelona, que és on visc. Entenc que és la prioritat, però aquests parlants nous evidentment aprenen un català en principi lliure dels barbarismes tradicionals (bueno, pues, bussón, sí, sí, hi ha llocs on encara es diu bussón, assiento, semàforo, cubito, cera), un català d'escola. En canvi, fora de l'àrea metropolitana hi ha comarques en què més del 90% parla en català normalment (penso ara el el Baix Ebre, una de les comparques de Catalunya, s…

Dia 30: Fotos d'ahir i d'avui

Imatge