Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2010

Reis (no és una innocentada)

Em sabrà molt de greu perdre'm els Reis. Sense adonar-nos-en hem fet una nova tradició, molt nostra. La tarda del 5 a la meua biblioteca estudiant pels teus exàmens del gener. Quedar-se tancats a Romàniques no seria gens estrany. Hi fa humitat, allà, a l'hivern, però a tu et va millor que l'escalfor excessiva de la central. Quan es fa fosc anem a mirar les paradetes de la Gran Via. Les llumetes d'enguany fan molt de goig (encara que no siguin icones gaire nadalenques). M'ensenyaràs els regals i aquelles caguerades que se suposa que es mengen... Em compraràs cotó de sucre i esperarem, pacientment i ben agafats, protegint-nos del fred, que desfilin els reis. Però això serà el 2011. Enguany seré una mica més lluny, però hi pensaré. En la nit del 5 i el matí del 6, en el dinar i les sorpreses. Enguany les vacances de Nadal se m'han fet curtes...

Bon Nadal

Malgrat la sentència del Tribunal Suprem i ara l'atac de ZP que ha corregut a demanar que el TC es manifesti sobre el dret a convocar referèndums a Catalunya us desitjo bon Nadal i un bon 2011, que cada any que passa ens atansa més a la independència i... si ara rebem tants atacs és perquè Espanya està neguitosa, si no, com s'explica? A més d'escriure una carta als reis de l'Orient, escriviu a la gent del TS, a la del TC i al Parlament europeu demanant-los, exigint-los el què els pertoca. Jo ja ho he fet (trobareu les seues adreces a la xarxa sense cap dificultat).

Ara estaré uns dies sense connexió a Internet i, quan torni, ja gairebé serà el moment de la marxa. Intentaré actualitzar cada dia des dels EUA. Primera parada: BCN-Àmsterdam-Los Angeles. Tot a punt pel 3 (em penso).

El diari

Fa poc vaig començar un diari. Un diari en paper, vull dir i potser la paraula més adequada no seria "començar". Aquest estiu, al poble, vaig trobar en un calaix de casa un diari de quan era menuda. Era el que feia servir durant la setmana, al pis de Tortosa. Quan era menuda em regalaven un munt de diaris cada any per l'aniversai, però aquest era el meu preferit perquè tenia un candau diferent de la resta i només es podia obrir amb la clau que tocava. Un dia vaig perdre la clau i ja no hi vaig poder escriure mai més.

A casa no som manetes, però quan el vam trobar aquest estiu Lashed era amb mi i, armat amb un clip, va obrir-lo en un tres i no res. Dins, hi havia dos fotografies i escrits de diversos anys (dels 9 als 12, amb intermitències, no era gaire constant en aquestes coses) i encara hi quedaven molts fulls en blanc darrere de la pàgina en què explicava l'il·lusionada que estava per anar a Palau Tordera amb l'escola. No hi vaig arribar a anar mai i amb aquest…

La solitudine dei numeri primi

Si no heu llegit el llibre i penseu fer-ho salteu-vos el proper paràgraf:

Hi ha un passatge de La solitudine dei numeri primi en què el protagonista, després d'una llarga estada a l'estranger, es troba a l'habitació de la seua amiga de la infància. Està totsol, ella ha sortit un moment a buscar no recordo què i ell aprofita per mirar al seu voltant. S'adona que no reconeix res del que l'envolta, que res del que hi ha a l'habitació de la que havia estat la seua millor amiga li porta cap record conjunt, que no hi té cap objecte que li hagués pertangut a ell.

Miro la meua habitació, sense obrir cap armari ni calaix. Quan entro la primera cosa que veig és la bicicleta estàtica vella que em vas deixar perquè pogués fer exercici sense sortir de casa. La bicicleta és l'esport que menys odio. Saps que un dia intentaré pujar-hi i pedalejar, de moment fa de penjarobes exterior. És pràctic. Al costat hi tinc un moble amb el marc de fotos electrònic que em vas regalar pe…
Un vell amic mira la televisió. Veu que hi anuncien una pel·lícula i aquella pel·lícula li fa pensar en mi, en mi que fa set anys, quan formàvem part d'una colla que ens semblava indestructible, la vaig anar a veure al cinema amb una amiga i no em vaig cansar de repetir-los en tot el quadrimestre que, passés el que passés i per molt que el tutor ens la recomanés, no anessin a veure-la mai. Ell pensa en mi i m'envia un missatge dient-me l'hora que l'emeten. El missatge em fa riure i penso que he escriure la C, aquella amiga a la qual vaig convèncer que m'hi acompanyés. Uns dies més tard torno a tenir notícies de la C, després d'uns mesos sense contacte.

La C i jo ens apuntàvem a tot, aquells anys. Si feien un fòrum a la universitat, una projecció, una xerrada informativa, cicles de conferències... no hi faltàvem mai. Jo no vivia a Barcelona (encara no hi visc) però m'hi passava moltes hores. A casa la C hi vaig dormir dos o tres cops, en una habitació menuda,…

Els Reis de l'Orient

Imatge
Un gener, just després de Reis, ma germana i jo vam veure en un aparador de Tortosa la versió masculina de la Barbie, es deia Ken i no n'havíem vist mai cap abans cap com aquell (no ens agradaven els cabells poc autèntics de la resta de versions del personatge). Teníem un parell de Barbies, que vivien en un món a part del dels ninotets i del de les nines. Als altres mons no hi havia tanta desigualtat entre persones d'un i altre sexe com al de les Barbies i vam decidir que l'any següent entre les dos demanaríem el Crystal Ken.

Cada nit, abans d'anar a dormir, en repetíem el nom per no oblidar-lo (les notes i llibretetes les devíem perdre sovint). Però va passar un any, em penso que devia ser l'any del piano, i no el vam poder demanar. Així que durant dos anys anàvem repetint un nom que jo mai més no he pogut localitzar i que començo a sospitar que es devia anar transformant d'una nit a l'altra.

Ara, quan no sé què demanar a la carta perquè aquestes petites cos…
Avui m'he aixecat amb ganes d'escriure, però el dia ha passat entre coses terrenals.

La catedral de Pamplona

Imatge
Vam anar a veure el partit del Barça i vam aprofitar per recórrer el centre de Pamplona (amb els rètols dels carrers bilingües) i fer el mateix recorregut que els bous dels san Fermíns (fins i tot tenen un museu dedicat al tema, al qual no vam entrar, el nostre era un viatge llampec i a primera hora de la tarda ja estàvem morts de fred en una ciutat nevada). Vam fer cap a la catedral (el claustre de la qual podeu veure a la foto) i ens vam apuntar a una visita guiada en què se'ns van mostrar obres del flamenc (conegudes pels teixits i els plecs de la roba), les tombes reials (amb una Trastàmara enterrada), la reixa de davant de l'altar amb moixonets i ornaments forjats, l'escala espectacular amb elements mudéjars i la cuina, amb un dels tres fumerals més importants d'Europa (i l'orgull d'haver estat als tres). Els altres dos estan al Palau Nacional de Sintra , una població de Portugal on hi ha llepolies per als turistes (ens ho esperàvem tan poc que vam haver-h…

Món sant Benet, la nova museologia?

Fa un parell d'anys vaig sentir a parlar del Món St. Benet en una presentació a l'IEC en el marc d'unes jornades dedicades a literatura i patrimoni. Que una entitat privada com Caixa Manresa apostés per la cultura en un projecte tan ambiciós com aquest amb una inversió inicial forta (restauració, equipaments audiovisuals, l'hotel i els restaurants, l'adquisició d'obres d'art per completar la visita modernista, l'habilitació del lloc, contractació del personal...) em va parèixer una molt bona notícia i em van agafar ganes d'anar-hi.

Fins a avui no ens hi havíem animat (algun cop havia volgut agafar el paquet romàntic a l'hotel amb dos itineraris i sopar, però m'era massa car; per sort, no ho vaig comprar) i ens hem emportat una decepció grossa. A nosaltres ens interessava sobretot la visita guiada al monestir romànic, però al final hem optat també per conèixer Casas i la història modernista de l'edifici. Això sí que ha estat un encert.

An…

Bicicleta, cullera, poma

Hem aprofitat el dissabte per anar a Barcelona en el cotxe nou de L i veure Bicicleta, cullera, poma, el documentari de la Fundació Pasqual Maragall dirigida per Carles Bosch. La imatge de lluita del president de la Generalitat fa la impressió d'un gegant, una figura colossal que lluita per mantenir la fortalesa, la dignitat, els records, l'estimació per i de la família i continua treballant pel país, sense oblidar que és un personatge públic i que pot millorar la societat i contribuir a la recerca mèdica de l'Alzheimer. Entranyable. Tot i això he trobat a faltar més informació mèdica sobre què sabem de la malaltia, quines millores s'hi troben i també m'hagués ajudat una narració més constant, en un format semblant al del dietari, per poder valorar bé els canvis, els petits reptes... Els dos anys en què transcorre la gravació, a través de moltes aparicions públiques i entrevistes a la família m'han privat de valorar l'evolució de Maragall, de saber ben bé c…

La gestió multilingüe de la immigració

Continuo amb la crònica de les primeres sessions del CLUB 18. Maria Sabaté va parlar de la gestió del multilinguisme en un espai regulat per persones migrades, concretament dels locutoris. Durant dos anys va analitzar el comportament i usos lingüístics dels propietaris i clients d'un locutori d'una ciutat del Vallès Occidental. Es tracta d'un dels nous negocis que s'han fet amb les noves immigracions, gestionats per persones migrades i que, per tant, ofereixen solucions diferents en un espai multilingüe (diferents de les de les empreses de telefonia, per exemple, que no saben com arribar a aquests consumidors, com vendre'ls el producte perquè per accedir als seus serveis abans han d'estar registrats i, per tant, tenir papers; perquè els atenen només en castellà o en un horari molt restringit en àrab, per posar un exemple): els marquen els números quan no hi estan familiaritzats, fan servir un castellà híbrid, la presència del català hi és nul·la, tenen sistemes…

CLUB 18: La incorporació de les noves immigracions a la societat d'acollida: perspectives sociolingüístiques

Dilluns el CUSC va dur a terme una jornada dedicada a la immigració des del punt de vista sociolingüístic. No m'hi vaig poder quedar tot el dia però les presentacions que vaig escoltar em van parèixer recerques molt ambicioses i encara amb moltes possibilitats per a explotar, analitzar, descriure i concloure.

La primera de les exposicions va ser la del CUSC, amb la presentació del projecte RESOL (del qual ja estan preparant la segona part! Em va fer molta il·lusió, perquè vaig poder col·laborar en la primera) a càrrec de Llorenç Comajoan, Vanessa Bretxa i Xabier Tenorio. Aquest projecte és un macroestudi en el sentit que inclou bona part dels PPCC en l'anàlisi sociolingüística i que en moltes poblacions (com Mataró i em sembla recordar que les escoles de la Noguera) l'estudi és universal, és a dir que no han agafat una mostra sinó tots els alumnes de 6è i 1r d'ESO han estat tinguts en compte per a l'estudi. Això vol investigadors, molta feina i un seguiment perq…

Àlex Susanna

Mireu quina entrevista més interessant he trobat:

http://www.llull.tv/poetarium/detall.cfm/ID/26846/CAT/alex-susanna.html

I pensar que jo el vaig conèixer gràcies a la recomanació d'un professor de la meua universitat, que me'l va proposar com a lectura i font d'inspiració per a Itàlia, concretament una obra seua en prosa, Quaderns venecians.

L'imperdible de teatre

Us recomano Pluja constant amb Pere Ponce i Joel Joan. D'acord, al principi em vaig espantar una mica per les paraulotes constants però és que el parell de polis que la protagonitzen han d'utilitzar el registre vulgar o no seria gens creïble. Alcohol, trets, violència, prostitutes... un còctel perillós per a un policia que vol protegir la seua família a qualsevol preu i l'amic que els fa costat (potser massa).

Només dos actors damunt de l'escenari interpretant amb els mots una història plena de matisos, de punts de vista, recreant personatges secundaris que no hi eren però que el públic ens vam imaginar amb una gran nitidesa, amb un decorat auster, sense caure en les facècies fàcils ni els cops d'efecte. Rient-se del món políticament correcte, qüestionant allò que és lògic i el que no ho és, travessant la línia que separa el que està permès i el que no, el que la moral col·lectiva dictamina i la consciència individual ens demana sense ni adonar-se'n. I és que, q…

El míting

Anit vaig anar a un míting. Feia dos candidatures que no n'anava a cap. Va ser breu, 35 minuts preguntes incloses i una dada important: si 68 diputats del Parlament de Catalunya acorden declarar la independència de forma unilateral Europa reconeix la legitimitat del procés. Així de senzill. El nostre parlament és la veu dels catalans i ens representa, això és la democràcia (ho dic pensant en El crepuscle de la democràcia de Ferran Saez Mateu). Mai no m'ha entusiasmat això del vot útil, però ara menys que mai: penso en quantes persones de partitS independentistes hi pot arribar a haver al parlament, encara que no tots ens han demostrat amb fets que volen la independència (i ara penso en la IP per la independència i els vots en contra).


P.S. I si d'aquí 35 anys no som independents (que jo em penso que sí, si no segur que no expressaria aquesta voluntat) em presentaré per a ser presidenta de la Generalitat.

Els treballs de recerca de 2n de batxillerat

Aquesta setmana he assesorat ma cosina sobre el treball de recerca. M'havia demanat que li proposés un tema i he tingut un parell d'idees. Fa temps que penso que els treballs de recerca de 2n dew batxillerat tenen molta potencialitat, que no sempre se sap encaminar. Almenys els del Batxillerat Humanístic i Social (que són els que conec) poden fer una feina útil per a la societat. Si l'estudiant té ganes d'aprendre i està interessat en allò que fa pot tenir una visió de conjunt, un temps i un efocament que nosaltres no podríem donar a certs temes.

Per això penso que el treball de recerca més profitós és aquell que parla d'un tema glocal (utilitzant la terminologia d'Albert Bastardas sobre es fenòmens glocals) és a dir, versar sobre un microcosmos, allò que tenen més a prop (un tema d'història, cultura, tradicions, llengua, revista... -no us donaré pistes sobre el seu treball de recerca, és molt innovador ;P - sobre el propi municipi, sobre la comarca, sobre e…

Els anys i els cicles

Imatge
M'avanço a un fet banal del qual d'aquí un mes parlaran tots els blogs. De fet, faig un mes i mig aviat, però tinc la sensació que els dies que em separen d'aquestes vacances que seran tan diferents (un adéu i una arribada = milions de coses per preparar i per pensar abans, anticipar-se una mica al temps) s'escolen massa de pressa.

Avui parlàvem del regal que la meua parella vol demanar per Reis i això m'ha fet pensar on passaria les vacances de Nadal i d'una cosa a l'altra aquí em teniu, pensant quan tancar temes, intentant posar ordre a la meua gruixuda agenda (m'agraden les agendes amb espai, un full per dia, no aquestes menudetes que s'han posat tan de moda). I he recordat una amiga que quan va acabar la carrera, ara fa 4 anys em va explicar que havia passat d'una agenda de curs (de setembre a setembre, perquè ens entenguem) a una agenda anual. Se'm va fer molt estrany. Per sort, encara que ja llicenciada, per una cosa o per una altra jo …

Lluís Companys i el projecte Memòria.cat

La setmana passada us vaig parlar del seminari dedicat a la difusió del patrimoni literari. Ara us vull parlar d'un projecte paregut, de recerca en primer lloc i després de divulgació (a través d'un web molt ben estructurat amb materials audiovisuals i manuscrits digitalitzats), en aquest cas sobretot del patrimoni històric.

El vaig descobrir ara deu fer un any... El nou grup Palestra (que no s'ha dissolt, però que hiverna) ens estàvem preparant per a entrevistar Josep Maria Ainaud de Lasarte (i enregistrar-lo, un material que no em donat a conèixer, igual que l'entrevista a Albert Manent) i, per a fer-ho, vam escoltar les entrevistes que se li havien fet a Memòria.cat. Allà hi ha molt de material, però ara ha arribat l'hora de revisitar-lo (o potser, alguns, de descobrir-lo) en motiu d'una gran troballa: els documents manuscrits de Carme Ballester sobre la detenció del seu marit, el president Lluís Companys. Jo me n'he assabentat a través del Sàpiens.

El llibre que ja no escriurem mai

Fa un parell d'anys, un amic i jo vam decidir escriure un llibre fet de pròlegs a obres inexistents, barrejant diferents estils, experimentant... Avui he descobert que aquest llibre ja es va escriure. El nostre projecte mai no va prosperar, però ara sé que ja no ho podrà fer.

La catalanitat a Los Angeles

Ahir vaig rebre el programa del 126è congrés de la Modern Language Association, que se celebrarà entre el 6 i el 9 de gener a Los Angeles. Només he tingut temps d'arribar al programa del segon dia (i sé de bona font que almenys l'últim dia hi ha, hi segueixen havent, grups de discussió sobre literatura catalana.

Mireu algunes de les comunicacions que he trobat:

Immigration and Domestic Violence in Catalan Detective Fiction a càrrec de Melissa Anne Steward, Western Kentucky University.

Battling Linguistic and Cultural Hegemony? A Look at the New Catalan Act a càrrec d'Ana Lopez, Haverford College.

"Ço que veig crec, e del pus no cur": Narrating Skepticism in Bernat Metge's Lo somni a càrrec de Henry Berlin, Cornell University.

A Different Ángel del Hogar: Dialectics of Production in La fabricanta [que confesso que no he llegit] by Dolors Monserdà a càrrec d'Aurelie Vialette, Columbia University.

Vida quotidiana, banalitat i realitat en la literatura catalana: Pl…

La literatura i la dinamització de l'entorn

Avui he anat a Badalona on se celebrava el primer dia del VI Seminari sobre patrimoni literari i territori, titulat "La literatura i la dinamització de l'entorn". M'agrada escriure les cròniques de o les reflexions sobre els actes en què assisteixo al moment, perquè si no ho vaig endarrerint fins que em fa massa peresa escriure'n res. Però en aquest cas voldriaa dir moltes coses, perquè ha estat una jornada molt productiva i s'hi han debatut temes i s'han fet propostes concretes d'acció i presentat projectes molt interessants. Malauradament, un dia tan intens com aquest passa factura i ara estic desfeta. Intentaré fer-ne apunts breus amb idees clares (i, creieu-me, ara mateix em serà difícil).

Un dels projectes que s'han presentat aquesta tarda a l'Espai Betúlia de Badalona ha estat el del Centre Quim Soler del Priorat (que forma part d'Espais Escrits), anomenat Priorat en persona. La presentació ha anat a càrrec de Roser Vernet. A diferènc…

L'autoria de les obres d'art

Fa dies que estic rumiant si penjar-ho o no, però no m'ho puc treure del cap. Fa uns dies vaig anar a un seminari sobre art i em vaig adonar que, en certs museus, el tema de l'autoria desconeguda d'una obra plàstica potser no es tracta amb el mateix rigor amb què ho fem els filòlegs quan estem davant d'un text anònim. D'hipòtesis ja en proposem, però si no trobem proves concloents (i no meres intuïcions) que justifiquin que allò ho ha escrit un determinat autor no li atorguem res i segueix constant com a anònim. Quan parlo de proves em refereixo a documents que ho testimoniïn.

Es veu que a vegades (espero que menys de les que em vaig imaginar, esglaïada, quan m'ho van explicar) les persones que cataloguen una pintura o una escultura, a l'hora de fer una exposició, prefereixen aventurar un nom amb el qual intuïtivament poden relacionar l'obra que fer-lo constar com a peça d'autor desconegut. Després, la feina és seua quan segueixen fent recerca sobre …

Petit malentès

M'acaba de passar una cosa molt graciosa. A la meua guia de NY hi deia que si volies visitar per dins una de les sinagogues, la Bialystoker, contactessis amb una adreça perquè l'obrien amb reserva prèvia. N'he rebut la contesta ara mateix, d'una empresa de visites guiades per NY, explicant-me que la sinagoga els havia donat la meua adreça i que m'oferien un tour privat per la sinagoga i tota la zona per 128 dòlars un grup d'una a 8 persones... Innocent de mi m'havia pensat que en cas que hi hagués gent interessada a visitar la sinagoga hi havia un servei de visites guiades dins (o sense guia) de forma gratuïta... La meua guia de mà no en deia res, de pagar un recorregut de dos hores per NY! Em quedaré sense veure aquesta sinagoga... Això és monopoli d'una agència de visites guiades?

Només queden dos mesos

Imatge
Fotografia d'Esperanza Rodríguez.

Ha passat molt de pressa el temps. Tinc el viatge previst des del febrer, tot i que no va ser fins al maig-juny que em van confirmar que m'havien acceptat la comunicació que hi he de presentar. Tenia molts projectes pendents, l'estada de quinze dies a la universitat de Cambridge, el congrés de València, les classes... tot era prioritari i així, els plans del GRAN viatge als EUA s'anaven endarrerint.

La setmana passada per fi vaig comprar els bitllets i ara ja tinc un (el primer) hotel on m'estaré. Aquests tràmits em posen molt nerviosa, sempre tinc por d'equivocar-me de data i ni tan sols ara em sento segura. La font d'ingressos és un problema constant, de beques, cap ni una i de pegues, moltes. Aquesta part de comprar i fer quadrar hotels i dates i desembutxacar és la que menys m'agrada, només em fa sentir nervis i ja me'n poso prou, de nerviosa, només d'imaginar-me totsola amb un mapa (?) per aquestes grans ciut…

Adéu-siau, Joan Solà

S'ha mort Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un filòleg i un lingüista excel·lent. Com a persona no el coneixia gaire, només vaig ser alumna seua i el vaig admirar (tots, l'admiràvem) des d'abans de veure'l entrar mai a cap aula, quan ell preparava la gramàtica normativa que tots esperem i a Català Estàndard la Neus Nogué no feia més que parlar-ne. Parlem-ne va ser la primera obra que en vaig llegir. He escriu el seu nom a la safata d'entrada i m'han sortit els molts correus que de jovenets ens escrivíem els que aleshores érem estudiants de Filologia Catalana a la UB. El fanatisme d'alguns de voler-se folrar la carpeta amb la seua fotografia... Potser per als lectors del blog això són detalls sense importància, però per a mi (igual que l'allau de trucades d'avui preguntant pels actes d'homenatge) són un exemple de com de present Joan Solà ha estat a la vida dels filòlegs, dels seus estudiants, dels que l'envoltaven i de l…

Recordo... 3

Recordo que tot va començar amb una encaixada de mans. Recordo que estàvem amb els llums apagats, asseguts en rotllana i escoltant històries de por.

Hauria pogut ser un vespre de castanyada.

10è Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès

Imatge
Fotografia de Till F. Teenck de la Viqui.

Avui hem anat a l'acte de cloenda del 10è Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès a Coll Favà, el barri dels poetes. El poeta d'honor del festival era Jordi Pere Cerdà, que per motius de salut no ha pogut venir de Perpinyà.

L'acte donava la veu a poetes catalans procedents de diferents indrets de Catalunya i de diverses generacions i sexe, característica que no sempre s'aconsegueix. Poetes consagrats a més de coneguts fins i tot pel públic poc avesat a la poesia com sóc jo. Eren Carles Duarte, Sònia Moya, Cinta Mulet, Carles Sanuy i Adrià Targa. Abans de recitar tres poemes propis (amb l'ajut puntual dels músics) els poetes han llegit una composició de Màrius Torres, en motiu del seu centenari. Impressionant com cada poeta es pot fer seua una faceta d'un autor i com, interpretant-la, ens en desvetlla sentits que altrament no descobriríem.

Recordo... 2

Recordo que els primers dies sentia molt de fred i que ens passàvem els vespres al llit tapades amb frassades.

Recordo que no ens van instal·lar la caleacció fins al mes d'octubre. Recordo que fins aleshores vaig portar guants dins de casa i que tenia sempre el nas roig.

Recordo que els carrers feien olor de xocolata i la casa una barreja de ceba i cafè. Recordo que em semblava una olor agradable.

Recordo el carrer estret on vivíem i l'església il·luminada al fons. Recordo que hi havia molts encreuaments i que els havia de fer tots en cinc minuts per arribar a temps a la primera classe. Recordo que fins i tot quan duia pressa m'aturava per mirar amunt la silueta de la Mole.

Recordo la boira que ho cobria tot i que impedia que ens veiéssim de punta a punta de la plaça. Recordo els pocs dies que era clar i véiem què hi havia més enllà de la Gran Madre per primera vegada en moltes setmanes.

Recordo que em feia por creuar el carrer que travessava la plaça i que quan arribava al men…

Recordo...

Jaume Subirana publica a l'apartat del bloc del Me'n recordo de la revista Avenç unes frases curtes, evocadores, records de vida que conviden a escriure'n. No seré gaire original, ja vaig llegir el mes passat ara no recordo quin autor que comentava que ell, com a lector, afegia a cada frase llegida uns records personals més. Jo també vull provar de recordar... sense gaire ordre...

Recordo que la primera cosa que sentia quan em despertava era la piuladissa dels moixons.

Recordo que m'aixecava corrents a pujar la persiana perquè volia veure'ls però que no sempre ho aconseguia.

Recordo que a la teulada del pati de llums hi criaven orenetes i que quan arribaven pensava que ja havia passat un altre hivern.

Recordo que el primer llibre de castellà que em van fer llegir a l'escola parlava d'unes orenetes que emigraven a terres més càlides i que no va ser fins quan el vaig haver acabat que vaig entendre que les "golondrines" s'assemblaven molt a les nostr…

El català, llengua minoritària i viatgera (lletra de batalla al pessimisme filològic)

Imatge
La conferència inaugural del nou curs acadèmic de Filologia Catalana organitzada pel departament de la Universitat de Barcelona va ser un èxit. I va ser-ho en molts sentits. Quan jo estudiava els estudiants no ens assabentàvem mai dels actes que tenien lloc a l'edifici de la facultat i, si ho féiem, havíem d'arriscar-nos a perdre'ns les classes que coincidien amb l'horari de l'activitat. A primer anàvem bojos buscant activitats universitàries, perquè ens volíem implicar en la vida de la facultat i entrar en una altra etapa que se'ns va amagar fins que ens vam llicenciar.

Ara és des del departament que, no només el director, sinó tots els professors fan arribar als estudiants de carrera les activitats que els podrien interessar relacionades amb el món filològic. Ahir, alguns professors fins i tot van suspendre les classes durant una hora i 2/4 perquè els estudiants poguessin anar a la conferència que havia de tenir lloc a l'aula Capella. No les devien tenir t…

Joan Maragall. La llei d'amor

Imatge
Fotografia de Joan Maragall publicada per Lupo a la Viqui.

Divendres a la nit vam anar a veure l'espectacle Joan Maragall. La llei d'amor dirigit per Joan Ollé i estrenat el dia anterior a la Sala Gran del TNC. L'obra, que s'emmarca dins de les commemoracions de l'Any Maragall, mostra un gran encert en els textos triats, tant de prosa (articles a diaris, cartes, memòries) com de poesia, que presenten un retrat d'un moment social i polític combuls marcat per l'anarquisme, les bombes al Liceu i la pèrdua de les colònies per part d'Espanya lligat a la veu personal de l'autor: una veu de denúncia, crítica, conscienciació i sentiment. Un bon complement per a la lectura de La ciutat del perdó és el documentari del canal 33 sobre Francesc Ferrer i Guàrdia, que consta de 5 parts.

La poesia de Maragall també té la faceta polèmica i reivindicativa i la faceta sensible, tant en les composicions més cultes com en les que s'han fet més poulars. Vam assistir ta…

Un joc literari de Tibau

Imatge
Ahir Jesús M. Tibau va penjar un nou joc literari de tipus creatiu al seu blog. La imatge m'ha paregut molt evocadora i he intentat escriure el relat sense utilitzar la vocal "e". Al final, m'he desviat de la idea del conte, només he escrit un paràgraf inicial i no m'he vist en cor de suprimir les "e". Ho deixaré per a un possible segon intent. Aquest n'és el resultat i podria ser el començament de moltes coses... ;P


Fa massa anys que vaig marxar del poble com per recordar els motius que em van empènyer a buscar una terra nova, lluny dels meus i del passat. Allò que em devia semblar tan important s’ha anat esvaint amb el pas dels dies i, al seu lloc, hi ha deixat un buit que s’ha acabat apoderant de mi. Al final, he cedit. Com el militar que arriba a casa després d’una derrota (i en escriure això se’m dibuixa la imatge inicial d’alguna pel·lícula que no sé localitzar) hi he tornat. He passejat vora el riu, calmadament, mentre els mosquits em xiuxiuej…

Surt Mot So Razo

Acaba de sortir un nou número de la revista d'estudis trobadorescos Mot So Razo, on hi apareix una ressenya meua. Friso per tenir-la! Es pot comprar aquí.

Amb qui viatgem?

Imatge
Sembla ser que molta gent ha aprofitat el pont per a viatjar. Anit, a la classe d'anglès (l'encant dels grups d'adults que estudien idiomes, encara més si no és la lingua franca actual, per a mi rau en el fet que aplega durant una mica més d'una hora persones amb interessos i formes de vida molt diferents) vam tornar a parlar del tema dels viatges.

Em vaig adonar que hi ha persones a qui agrada compartir el viatge amb d'altres encara que aparentment viatgin totsoles i d'altres que, malgrat emportar-se tots els amics, es busquen a si mateixos en el paisatge, en una instantània que només té sentit per a ells. N'hi ha que consideren que l'experiència subjectiva que resulta del viatge és massa personal per a compartir-la amb els altres, fins i tot amb els amocs més íntims, i d'altres que pensen que són precisament els sentiments que se'ls han despertat durant el viatge allò que mereix ser comunicat, expressat i compartit.

Anit, tres viatgers que havie…

Descobrint la Costa Brava

Imatge
Imatge de Josemanuel, de la Viqui. Tossa de Mar.

Ell hi té una caseta, però ara feia dos anys que no hi anàvem. Malgrat la pluja d'aquest cap de setmana aquests poblets m'enamoren. Dissabte vam anar a Pals: carrerons estrets, la torre de guarda, xocolata amb llet i ametlles i xocolata negra. A l'horitzó, amb prou feines hi véiem el mar, però és des de Pals que, com s'ha descobert recentment, Colom va sortir cap a Amèrica. De fet, hi havia una ruta Colom en aquella hora, llàstima que no ho haguéssim sabut abans.

Així que, desafiant la boira i el plugim vam fer cap a Begur que, tot i que la ciutat no ens va acabar d'entusiasmar, té un castellet dalt d'un turó des d'on es deu veure una vista panoràmica preciosa en un dia clar i que a nosaltres ens va oferir visions fantasmagòricament romàntiques de l'entorn.

El darrer poblet que vam visitar va ser Tossa, població turística, com els rètols en anglès i en alemany dels restaurants indiquen i consegüentment, car…

Fòbia als laberints?

Us vaig proposar a vosaltres de visitar l'exposició del CCCB dedicada als laberints, que m'entusiasmen (el meu darrer laberint va ser aquest estiu, a un dels laberints verticals en 3D i multicursal més antics d'Anglaterra, a Hampton Court) i em van fer plantejar obrir un blog d'aquesta temàtica per esbrinar-ne més coses (fins a l'exposició no l'havia valorat gaire més lluny de la faceta lúdica, sense tenir-ne en compte la simbòlica). I ara va i en aquest blog d'il·lustracions hi descobreixo que la fòbia als laberints és una de les més comunes entre els americans!!!!

La llista

De menuda em van ensenyar a ser previsora, a no deixar per a ensundemà tot el que pogués fer en aquell moment, a posar fil a l'agulla, a matinar per comptar amb un ajut complementari per part de Déu. Diuen que la tradició popular (i les dites i frases fetes en són una manifestació) transmet la saviesa dels nostres ancestres i que tan útil que ens hauria de ser.

En el meu cas no sé si em va ajudar gaire. Als 30 anys ja ho tenia tot fet, un per un, havia anat cancel·lant tots els punts de la llista: aprendre a fer la voltereta, fer volar un estel, a nadar, idiomes, informàtica, papiroflèxia, acabar l'escola, entrar a la universitat, viatjar per Europa, trobar la meua mitja taronja, escriure un poema, tastar fruites exòtiques, fer aquagym, apuntar-me a una associació del barri, explorar Catalunya, anar en tren, metro, avió i globus, fer submarinisme, llogar una limusina, no dormir en tota la nit, tenir una colla, un fill i un peixet, escriure un diari, fer una entrevista a algú a …

Fragment del Príncep de Maquiavel (Jordi Moners, ed.)

I qui es fa amo d'una ciutat acostumada a viure lliure, si no la destrossa, que esperi ésser destrossat per la ciutat, perquè en la rebel·lió aquesta sempre trobarà protecció en nom de la llibertat i en les seves antigues institucions, les quals no s'obliden mai per molt de temps que passi ni per favors ni beneficis que es rebin: per molt que es faci i per moltes previsions que es prenguin, si no es disgreguen i dispersen els seus habitants no oblidaran mai aquell nom ni aquelles institucions, i aprofitaran qualsevol oportunitat per acollir-s'hi.

Jornades sobre Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal

Anotacions del primer dia.

Al final, els autors que menys coneixes són els que tens més a prop. A mi m'agrada que m'introdueixin a les obres, conèixer-ne les interpretacions, els secrets i després fer-me-les meues, sobretot si es tracta d'autors canónics. Fer-ho pel meu compte costa més, primer ve la tria (potser errada) del text que et fa descobrir un autor, que després, amb el temps, potser me l'acabaré fent una mica meu, sigui d'on sigui i amb quina llengua escrigui, però aquesta part ja és més difícil. A l'escola no ens van parlar, dels autors considerats contemporanis i a la universitat, en què l'assignatura de la carrera que arribava més enllà (tret de Coetanis) comprenia la literatura catalana del 1939 al 1975, amb prou feines arribàvem al '75. Tanta matèria... Així és com de Maria-Mercè Marçal només en conec poemes solts (ara hi posaré remei, n'he tret un recull de la biblioteca) i de Maria Àngels Anglada, a més d'algun poema, em vaig lle…

El colador

Diumenge vam portar el menut al piromusical. Vam arribar aviat i encara quedava lloc a prop de la font de Monjuïc. Com que anant cap a la plaça li havíem comprat unes ametlles es va passar l'espectacle rosegant-les. Son pare l'havia pujat a la sarrona, però pareixia estar massa entretingut amb les fruites com per alçar la vista al cel.

Avui me l'he endut a la cuina mentre preparava el dinar. Estava juganer i allargava els bracets des de la trona per tocar-ho tot. Al final, ha agafat un colador com aquest, l'ha submergit a l'aigua de la pica i l'ha tret ben de pressa per veure com s'escolava pels foradets. Mentre l'aigua brollava sense parar ell feia espetegar els llavis sense parar. Ara ja no en tenim cap dubte: el nostre fill ens havia aixecat la camisa.

El retorn

Hi ha matins que em desperto molt lluny. En una altra casa, amb altres persones i en un altre temps. Aquells matins endarrereixo al màxim el moment d'entrar a la dutxa. Em costa treure'm la roba, de la mateixa manera que no puc desfer-me dels vells pensaments. En tinc d'efímers, que s'escolen banyera avall, i de persistents. El record del vespre que vaig equivocar-me de porta, de carrer i de ciutat és un dels persistents. El metge diu que a vegades fem les accions de forma tan mecanitzada que si ens parem a pensar els passos que s'han de seguir ens adonem que ja no sabem reproduir-los. Em devia passar exactament això, però de tant en tant em demano com hauria estat la meua vida si en lloc d'haver fer cap aquí hagués sabut tornar a casa.

Berlín

Segon dia de pluja a Berlín. Com deu ser Berlín quan plou?

El sobre

Vaig veure com ficava el sobre, que s'havia tret rebregat de la butxaca dels pantalons, dins de la platereta. Me'n recordo perquè tenia els ulls aigualits, una barreja de gris i color de mel. Fins a aquell dia jo havia estat indiferent al traginar de sobres i a la manipulació dels diners que anaven caient dins de la meua platereta. Fins i tot quan hi penso no puc deixar de sentir una mica de vergonya. A mi el sorollet de la moneda m'agradava prou, només tenia al cap superar la col·lecta de Genís. Això m'enfebrava. Però fins que vaig veure com deixava el sobre aquell xiquet nerviüt no m'havia fixat mai gaire en la gent que oferia. Jo només veia mans, ungles brutes, esgarranyades, venes blaves, arrugues profundes, dits blavosos, pells malaltisses.

Vaig abocar-hi el meu euro. No n'havia dit res a ningú. El capellà ens va dir que si ho demanàvem als pares no era una cosa nostra i tot allò de la mà dreta que no ha de saber què fa l'esquerra i dels fariseus i del …

Festes de la Mercè. 2

Imatge
- Els espectacles d'il·luminacions del parc de la Ciutadella que vam veure eren tres. En primer lloc, l'espectacle mitològic davant de la font del parc a les onze en punt. Hi havia una imatge superposada a la font que, entre la restauració feta fa poc i les ombres de la projecció, descobrien una font molt més espectacular del que es veu normalment. L'espectacle de llum i so va començar puntual, defornant i perfilant les formes de la font per a acabar deixant pas a un recorregut al llarg de la mitologia (tal com l'entenem avui dia): des dels dinosaures fins als Simpson i la guerra de les galàxies, jugant amb les cinc estàtues de la font de debò. Quan es va acabar la projecció vam passejar entre les flors-fanal que il·luminaven un parc a fosques i vam veure l'espectacle de malabarismes lumínics, birles i danses circenses. El darrer espectacle, al llac, només es podia veure d'un punt concret i no impressionava gaire. En general, el parc ha ofert una bona mostra de…

Festes de la Mercè 2010

Imatge
Imatge de la Viqui.

Sense prescindir de la nostra afecció a dormir fins al migdia i tot i trobar-nos els dos físicament destrossats aquest cap de setmana (llarg) ens hem instal·lat a Barcelona per a gaudir de les festes de la Mercè (a veure si superàvem la miqueta de decepció de l'any passat).

Dijous a la nit vam anar a escoltar les havaneres de Port Bo al costat del port (no gaire bon lloc, les bafarades de perfum de petroli no em van acabar de fer el pes). Lashed em volia portar feia temps a escoltar-los a Palafrugell, però com que fins ara no hem pogut aquesta va ser una primera aproximació meua a unes havaneres (moltes de modernes) cantades a prop del mar (segur que la sireneta del blog de Saline Sagace n'ha sentit cantar més vegades que jo). Al poble, de mar, no en tenim.

Després vam anar (i em va costar convèncer-lo) al parc de la Ciutadella, on hi han fet cada nit espectacles lumínics que ens van deixar bocabadats i que , per si de cas, no descobrirem, encara.

Ahir vam enfi…

El viatge

I un dia van deixar de preguntar-me quan me n'aniria a viure a Roma. A la feina ja no em buscaven cap substitut, quan em trobava els companys a la cafeteria ningú no em dedicava més atencions especials, en parlar amb els amics ja no tenien aquell deix de nerviosisme a la veu, com si fessin tard a dir-me alguna cosa que no aconseguien verbalitzar. El dia que me'n vaig adonar a Roma hi plovia a bots i barrals i jo no portava paraigua.

Giravoltes

Aquesta setmana una amiga se n'ha anat a treballar fora durant un any (esperem), un amic s'independitza en un pis a Barcelona, una amiga comença el curs vivint en parella i encara una altra dilluns va tenir una filla. Tot es mou.

La meva Cristina i altres contes

M'encanten els diaris de viatges de persones properes. Avui he rebut el segon correu berlinès. Sembla que la meua amiga ja està instal·lada, en un pis amb gos (quina por) i que hi fa fred. La universitat on treballarà s'assembla a la UAB i la gent és amable i li parla a poc a poc. L'anirem seguint.

Comiat (momentani)

Demà una amiga meua se'n va tot un any a viure a Alemanya (Berlín). Hi ha trobat una bona feina i té la il·lusió d'adquirir una segona ànima cultural, d'acabar d'aprendre l'alemany, de convertir-se en una gran professional. Se'm farà estrany no tenir-la per aquí i de ben segur que l'anirem a veure.

Setmana del Llibre a Sant Cugat

A la Diada vam quedar amb unes amigues meues, però no ens vam trobar fins després de la manifestació. Elles havien aprofitat per anar a la Setmana del Llibre en Català, que enguany ha tingut lloc a la Ciutadella i hi havien comprat alguns llibres. Penso que celebrar-ho al setembre per evitar una pèrdua del volum de vendes per Sant Jordi tampoc no deu ser el més adequat. Al setembre els xiquets comencen el col·le i els pares han hagut de desembutxacar una bona quantitat de diners per a comprar els llibres de text del curs. Setembre ja deu ser un bon mes per a les llibreries... A més, fer-ho coincidir amb la Diada tampoc no ho acabo de trobar adequat, al final pareix que totes les festes que tenen alguna cosa a veure amb la catalanitat es concentraran en un sol dia a l'any.

Fa un parell d'anys es va celebrar a Sant Cugat, poc abans del 23 d'abril (data també, ben poc adequada) i les llibreries del municipi es van queixar que havien patit un descens considerable en les vendes …

Recuperar la mirada

Avui, quan tornava a casa en tren com gairebé cada dia, he girat la vista a la finestra i, en lloc d'entretenir-me a buscar-hi el reflex dels altres passatgers com solc fer l'he travessada amb la mirada. He mirat a través de la finestra sense badar i he recuperar la mirada del primer dia que vaig fer el trajecte cap al poble on he viscut els darrers 11 anys. He recordat a través de la imatge la impressió d'abundància d'aquells boscos que em van parèixer frondosos, la sensació de natura tan a prop de la capital i el que m'ha costat tornar a reviure aquella escena. En aquests 11 anys no hi havia tornat a pensar, de mica en mica els arbres s'han convertit en paisatge quotidià i, per tant, mancat de valor i del poder de fascinació que hi vaig trobar la primera vegada que els vaig veure.

26è CILFR a València. Dia 5

Imatge
Foto: Espencat

Dijous va ser dia d'excursions, al congrés. Nosaltres ens havíem apuntat a la més curta, la dels papes Borja, perquè coneixíem molt poc el tema i enguany hi he anat topant sense aprofundir-hi gens. Els papes valencians, Alexandre VI i Calixt III. El 2010, a més, se celebra el 500 aniversari del naixement de sant Francesc Borja.

Tot i que la guia que portàvem no era gaire didàctica i no tenia gaire coneixements sobre el tema o, almenys, no els va transmetre (anàvem amb el grup italià, castellà, català només quan el reclamàvem molt) va valdre molt la pena (i ens va deixar baldats).

Vam començar la ruta al monestir de Santa Maria de Valldigna, que veieu a la fotografia, perquè allí en van ser abats Roderic i Alfons de Borja. S'hi han fet treballs de restauració, però el monestir no s'ha conservat gaire bé per dins.

Encabat vam anar a Gandia a visitar el palau ducal. Aquí, hi van estar els reis de la Corona d'Aragó i Ausiàs March el va visitar quan devia tenir u…

26è CILFR a València. Dia 4

Imatge
Foto: Nils van der Burg.

El títol és enganyós, perquè el tercer dia ens el vam passar a la Ciutat de les Arts i les Ciències, on feia temps que volíem anar. El complex arquitectònic de Calatrava amb el Palau de les Arts, l'Hemisfèric, el Museu de les Ciències, el pont i l'Oceanogràfic amb l'esfera de les aus fètides (el darrer va ser incorporat per l'arquitecte, però no el va dissenyar ell i, de fet, l'edifici és molt poc còmode per a l'usuari, que ha de sortir/pujar les escales cada vegada que vol visitar una altra àrea temàtica de l'oceanogràfic. Els diferents edificis que el formen no estan comunicats entre si i... no hi ha escales mecàniques!) ens va agradar molt per l'estètica. Es fàcil reconèixer-hi el mateix autor que havíem vist a l'estació de metro (amb el mosaic de Gaudí, només trossets blancs), a la zona esportiva de Lisboa, al pont del Mil·leni de Londres i al de Venècia.

El primer que vam visitar va ser el Museu de les Ciències, on Lashed…

26è CILFR a València. Dia 2

Imatge
Dilluns 6 de setembre es va inaugurar el congrés a La Nau. Entrar al claustre de l'antiga Universitat de València, des d'on es pot accedir a la biblioteca i al paranimf va ser un privilegi. Em va agradar reconèixer molts dels noms de la paret frontal del paranimfs, prohoms il·lustres lligats a València com Nunyes, Vives, sant Vicent Ferrer.

En primer lloc, vam escoltar el parlament del rector de la UV, del conseller d'Educació de la Generalitat valenciana i de Maria Iliescu, presidenta de la SLR (Societé de Linguistique Romane), que va recordar els tres congressos que han tingut lloc als PPCC (Barcelona, Palma i ara València), els acords presos al darrer congrés (Innsbruck 2007), alguns dels projectes més ambiciosos desenvolupats per equips d'investigadors de la SLR i d'assegurar que es trobava al centre més actiu en recerca sobre romanística, els PPCC i Occitània, que han passat davant d'altres focus que tradicionalment havien treballat molt en aquest àmbit.

Des…

26è CILFR a València. Dia 1

Imatge
Foto: Jorge Martínez Huelves. Encara m'han d'enviar les fotos d'aquests dies ;P

Aquests dies he anat escrivint un diari, cosa que no feia des de feia molts anys (sense comptar-ne els intents fallits) perquè encabat em fos més fàcil recuperar certs detalls per al blog. Tampoc no vull extendre'm excessivament parlant sobre aquesta setmana de congrés, que potser alguns heu pogut anar seguint a través de la premsa, però tampoc no vull deixar d'expressar el meu punt de vista sobre aquest esdeveniment tan important, que ha mobilitzat la ciutat i institucions de València.

Vam arribar-hi diumenge i ens vam instal·lar a una de les residències que reserven habitacions en motiu de congressos, a la Galileo Galilei (que només té el web en castellà i anglès). El col·legi major té unes habitacions dobles i privades amb lavabo, llits, escriptoris i servei d'habitacions i disposa de gimnàs i instal·lacions esportives, a més d'incloure restaurants, perruqueries, estancs a les …

Primers preparatius per a LA

Imatge
Foto: Thomas Pintaric, Viqui.

Ahir no vaig poder esperar-me més (suposava que al setembre abaixarien els preus de les guies de viatges, però almenys el dia 1 seguien igual que en ple juliol) i vaig anar a Altaïr a proveir-me de tres guies per començar a planejar el meu viatge a Los Angeles del gener. Va ser una bona manera d'acabar el primer dia de feina.

Com que serà la meua primera visita als EUA em deurà sorprendre tot... Només de pensar-hi, bado i damunt la guia hi contribueix amb frases pel·liculeres i famosos per tot arreu i hi ha qui m'instrueix sobre el fet que Hollywood està dins de LA i que Manhattan cau dins de NY i l'Upper East Side de Gossip Girl ja no sé si era dins o si incloïa Manhattan o com anava... Un embolic, dec ser l'única persona al món que tot just comença a interessar-se per aquest país? I els amics americans de Cambridge no em saben dir què em recomanarien visitar...

Ciutats massa altes i massa grans per a no impressionar-me. Em fa molt de respec…

Homenatge a Màrius Torres

M'afegeixo a l'homenatge en motiu del centenari del naixement de Màrius Torres, proposat des d'aquí:

http://carmerosanas.blogspot.com/2010/07/centenari-de-marius-torres.html

LA CIUTAT LLUNYANA Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. Màrius Torres.

I en aquesta pàgina: http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.…