Entrades

Silenci

Silenci dins del cap, amb el cor ple. Te n'acabes d'anar i ja t'enyoro.

En quatre mesos he perdut el iaio matern i el iaio patern, avui. I no tinc paraules per regalar a ningú més. Tu ja les saps. És estrany que sigui per escrit que em veig amb cor de parlar-te llargament, com he pogut fer sempre amb tu al davant, com si no hi hagués ningú més.

Ha estat tot tan ràpid. I tanmateix és un consol que no patissis. Que hi hagués temps de parlar-te, que t'aixequessis i m'agafessis la mà. Que a l'hospital, fa uns dies, parléssim del riu i dels aiguats i d'aquella vegada que vas pujar caminant en plena tempesta per venir-me a buscar al col·legi amb la carretera tallada. Confio que anit ens sentissis arribar. Que les veus, les estimades, les carícies i la paraula Cardó t'arribessin. Aquest matí també hi eres quan recordàvem els teus comentaris. Les converses transcendents.

Encara m'hauria agradat que ens ensenyessis aquella pastisseria que havies descobert pe…

Segona edició de Glopades de riu!

Ja us vaig dir que des que es va morir el iaio no he tingut gaires ganes d'escriure, però aquesta setmana he rebut un correu d'un alumne meu de la UB que ha tingut la inciativa d'escriure una ressenya de Glopades de riu a partir de la segona edició del llibre. Això m'ha fet adonar que no havia compartit amb vosaltres la notícia: just a temps per Sant Jordi, Voliana Edicions ha publicat la segona edició del llibre de contes, que enguany ja ha estat lectura obligatòria d'Autors Coetanis al Grau de Filologia Catalana i també l'han llegit al club de lectura de l'Obrador d'Històries. El que em fa més il·lusió, a part de la fita d'haver arribat a una segona edició, és que la publicació compta amb un pròleg de luxe a cura de Mònica Miró, que és un pou de saviesa. La podeu comprar aquí sense despeses d'enviament (https://www.voliana.cat/llibres/glopades-de-riu/). A més, l'editor em va dir que arribava en un parell de dies. Hi ha detallets nous que …

Pes feixuc

En un no-res ens hem plantat de Nadal a Setmana Santa, engolits per la feina les darreres setmanes. El pes dels records, el dolor de la situació política s'han fet feixucs. No tinc paraules per compartir; hem estat covant. Que floreixi aviat la primavera, que el desgel sigui amable i sentim la força i el caliu del sol. Ara tot costa. Sortim d'una espera llangorosa i allargassada i hem topat amb una foscor que no ens imaginàvem, que alguns no havíem vist mai abans.

El parèntesi

Quan et regeixes per cursos universitaris, dividits en dos quadrimestres, el parèntesi marcat per les festes de Nadal provoca una certa estranyesa perquè no el tanquem fins aquesta setmana, amb el començament de les classes del segon semestre. És temps d'establir horaris nous, de procurar encetar el camí per complir amb els propòsits d'any nou, de participar en activitats que la resta de l'any no es podrien organitzar, de preparar les classes i d'enllestir tasques pendents de l'any passat. Amb més o menys èxit. Per part meua, vaig aconseguir tornar a casa a peu dos dies, però els peus se n'han ressentit i molt, així que de moment no he repetit l'experiència. Les classes de francès en línia em costen més del que em pensava.
Per a nosaltres, a més, aquest període coincideix amb el nostre aniversari (deu anys des que vam començar a sortir i sis mesos de casats), que almenys enguany hem continuat celebrant com sempre i aviat serà el trentè aniversari de J. Aba…

Crònica del casament (part I)

Per si no n'havíeu tingut prou (potser no n'havíeu vist cap imatge): aquí.La fotografia del claustre i la de l'interior del monestir són de Carles Gabarrella.Segona part aquí.

La memòria del mòbil (entrada des del telèfon)

Quan s'acabava l'any vaig fer-ne un balanç, sobretot a partir dels propòsits que m'havia fet l'any abans i de les grans fites professionals i personals, però potser no vaig fixar-me prou en un aspecte del qual he estat més conscient darrerament, arran dels fets dels darrers dies i avui que repassava la memòria del mòbil. Fa més d'un any que vaig tornar a Catalunya i hi va haver molts de canvis només aterrar. No vaig avorrir-me ni un moment, malgrat que els primers mesos no tenia feina (van ser accelerats, de fet). És ara quan m'adono que, des del retorn, he tresorejat moltes estones compartides amb la família extensa i que, a més, s'han escapat de les rutines dels darrers anys, d'allò que dones per fet: que abans d'anar a dormir els pares et vindran a dir bona nit (perquè viviu a la mateixa casa), que et barallaràs amb ta germana per qui entra abans a la dutxa o perquè m'ha sonat cinc vegades el despertador i l'única que s'ha mogut ha es…

En record del iaio

Quan vivia als EUA, algú em va preguntar quina era la por més gran que tenia. He tingut la sort de poder gaudir del iaio més temps. De gaudir-ne molts anys. De veure'l des de l'altar, assegut al primer banc, el dia del nostre casament, encabat de mesos preguntant-nos pel menú, impacient perquè arribés aquell dia.Quan penso en tot el que li he vist fer i el que hem compartit, tinc la sensació que ha viscut més d'una vida. Almenys, una de molt plena.Em va ensenyar, com a molts altres, solfeig, flauta i ho va intentar amb el requint. El veig comptant a les ballades de sardanes i tocant la jota. Quan Montse i jo érem menudes, jugàvem a trobar-lo entre les postals de les orquestres en les quals havia tocat. Per festes, ens despertava quan passava amb la banda pel carrer i corríem al balcó. I, quan va ser més gran, la música que escoltava retronava per tot el carrer.El iaio ha estat una persona lluitadora, apassionada, plena de vitalitat i de caràcter.I és amb l'energia que …